Pintura japonesa

La pintura japonesa (en japonés: 絵画) és aquella que s'ha produït al territori d'aquest país, o per artistes nascuts en el mateix. És una de les més antigues i refinades arts nipones, abastant una àmplia varietat de gèneres i estils. La història en general de l'art japonès, igual que la història de la pintura del Japó és una síntesi extensa i una competició constant entre l'estètica japonesa i l'adaptació d'idees importades de l'estranger. Les primeres referències pictòriques del Japó poden albirar-se en les ceràmiques i murals pintats amb dissenys geomètrics simples del període prehistòric Jōmon. En el període Nara, la dinastia xinesa Tang influenciaria l'estil de la pintura japonesa religiosa i de la cort.

No obstant això, el veritable desenvolupament de la pintura japonesa ocorreria en el període Heian, amb el sorgiment de l'estil tradicionalista nipó denominat Yamato-e, en el qual destaca la pintura sobre rotllos de pergamí coneguda com (emaki), i entre les obres més importants consta la llegenda de Genji Monogatari. Al període Kamakura es perllongaria l'elaboració dels emakis, però amb un enfocament cap a la pintura religiosa, especialment les representacions de Buda Amitābha executades per la secta Shingon. Posteriorment, en l'era Muromachi s'emfatitzaria la pintura monocromàtica en tinta, la qual posseïa una profunda influència de la cultura xinesa i que va ser promoguda principalment pels monjos zen a través de l'estil Sumi-e. En el període Azuchi-Momoyama la pintura decorativa de palaus adquiriria una gran jerarquia, exaltant l'ús de làmines d'or sobre superfícies a gran escala. Aquesta tendència pictòrica va ser patrocinada pels shōguns i va ser categoritzada com l'art oficial per excel·lència d'aquesta classe social. En l'era Edo va florir l'escola de pintura decorativa Rinpa que se centrava en temes tradicionals i va impulsar el renaixement de l'estil Yamato-e. Els seus principals exponents van ser Ogata Kōrin, Tawaraya Sōtatsu i Honami Kōetsu.

A inicis del era Meiji la pintura japonesa va sofrir un canvi profund a causa que el govern japonès va promulgar una campanya d'occidentalització fomentant la pintura Yoga en la qual es promovia un enfocament en la cultura europea. Aquesta tendència va perdre força a mesura que va sorgir un gènere artístic oposat que buscava recuperar les arrels culturals japoneses que s'havien afeblit i que es va denominar Nihonga. Malgrat les diferències estilístiques de tots dos moviments pictòrics, a la fi de l'era Meiji els dos gèneres van iniciar un procés de síntesi.